Orhan Pamuk

En general els escriptors tenen una menjada de tarro de collons. Com més bons són, o més celebrats, més menjat tenen el coco amb una manera, una idea fixa, això que en diuen un leitmotiv però permanent. Potser és per això que n'hi ha que, de la menjada de tarro que tenen, es pensen que són grans escriptors, com si per ser-ho n'hi hagués prou amb això. No direm noms dels (que jo trobo) dolents, però dels bons o com a mínim llegits al llarg del temps i fins dels segles n'hi ha exemples a manats, gent que a partir d'una idea que els obsessiona han construït una obra que s'ha revelat sòlida i atemporal: Cervantes i els llibres de cavalleries, Proust i el pas del temps, Balzac i Zola (cadascun a la seva manera) i el retrat total...
Penso tot això després de llegir Em dic vermell i El castell blanc d'Orhan Pamuk; Pamuk i la identitat, podria dir seguint la llista d'abans, amb l'afegit que ell és turc i això li planteja el conflicte de ser mig asiàtic i mig europeu, mig oriental i mig occidental, de cultura musulmana però no lluny de la que en diuen judeocristiana. A Em dic vermell fins els dibuixos tenen veu per explicar, sobre el rerefons d'uns assassinats (potser a la manera d'El nom de la rosa), el canvi de paradigma a Turquia, la caiguda de l'imperi otomà i la decadència de l'art islàmic per la influència de l'europeu; a El castell blanc la decadència és una premonició explicada per una veu que al final sembla que no s'identifica ni ella mateixa, i el tema és l'assimilació i la transculturació, no acabo de saber si amb una punta d'enyorança per un temps en què la divisió entre el món oriental i l'occidental era ben clara.
De Pamuk n'havia llegit abans algunes reflexions anava a dir no literàries, que sí que ho són; reflexions no fictícies és el que se m'acut, articles, notes de dietari, observacions sobre la vida diària, i tenia ganes de llegir-ne novel·les, que són el que ha fet que sigui reconegut, per saber què fa i si m'agrada. El tio d'escriure en sap un ou i atrapa, i no sé si és un però dir que, com a Saramago, el conflicte interior de l'escriptor, el seu tema, l'emporte que diuen els francesos sobre la trama, que té una importància només relativa; i aquest l'emporte el podríem traduir per predomina, guanya.

Golayyel

Per una d'aquestes casualitats em va caure a les mans un llibre d'un tal Hamdi Abu Golayyel, un egipci beduí que va anar al Caire, va treballar de paleta i després es va posar a escriure. Ladrones jubilados podria ser un retrat del veïnat on va viure en arribar al Caire, o pot ser també la descripció d'un sector d'aquesta ciutat més aviat menystingut pels poders públics, o... El cas és que explica la manera com es construeix, com s'organitzen les famílies, les relacions que s'estableixen al barri, i ho fa amb un humor sec i precís que resulta extraordinari. L'editorial, deParís, és nova i encara tenen unes quantes coses per aprendre de tipografia i edició, però s'haurà de veure què fan. De moment el catàleg és interessant.

Anna Gavalda

Feia temps que tenia curiositat per llegir alguna cosa d'aquesta dona, que és long seller a França ja fa un cert temps i que té aquest nom que sembla català. Finalment n'he llegit Ensemble, c'est tout: literatura romàntica més aviat inconsistent disfressada de lleugera avantguarda; es veu que l'autora col·labora normalment a Elle, i amb això ja estaria tot dit. Aquest llibre tracta de la solitud a les ciutats modernes, els destins perduts, les famílies trencades, i la dona sap tractar bé els diàlegs i escriu bé; ara, el to rosa que hi dóna ho emmascara tot. Mentre el llegia pensava tot sovint en Zane Grey, aquelles aventures a l'Oest plenes d'éssers desvalguts que feien veure que no ho eren, plens de dignitat, honradesa i orgull, i que finalment, després de tantes dificultats i malentesos, trobaven l'amor. I la felicitat forever, esclar. I tot i això em va enganxar, igual com pot enganxar la Gavalda, suposo.

L'home més buscat

O què comporta per a gran part de la gent d'aquest planeta la lluita global contra el terrorisme i l'imperi del mal, quina importància tenen en aquests moment uns conceptes de què les democràcies occidentals, el món lliure, encara presumeixen, com ara habeas corpus, presumpció d'innocència, igualtat davant la llei, inviolabilitat de la integritat física, dignitat humana, llibertat de moviments... Sovint em pregunto, quan llegeixo un altre llibre de John Le Carré, quins contactes ha mantingut entre els serveis d'intel·ligència i com sap com funcionen ara les coses si fa quaranta anys que no hi treballa. Potser només extrapola, o bé sap que hi ha coses que no canvien mai, o bé té talps en els serveis secrets que l'informen, el cas és que no és que les coses puguin anar així: saps que van així i que és molt difícil fer-hi res per molt indignant que sigui. Totes les lleis d'excepcionalitat antiterrorista que tenim a tot arreu porten a un territori de no-llei, alegal, on el que mana és el sagrat concepte de la seguretat de l'Estat i el que compta són els resultats; no quantes víctimes fa aquesta guerra, sinó quants atemptats no hi ha, i com que sempre es pot dir que amb una detenció s'han estalviat posa-hi el nombre de morts que vulguis, ja està tot justificat.
Mentre el llegia pensava en el comando Raval, una batuda que sembla que es va originar en una bossa amb material sospitós que va col·locar al lloc adequat el xivato que la policia havia infiltrat en una suposada xarxa, i en el comando Dixan; ningú admetrà públicament que són errors, ningú indemnitzarà les persones a les quals com a mínim s'ha destrossat la vida ni se'ls compensarà per anys de presó i maltractaments, sinó que seran sempre victòries sobre el terror, com a màxim víctimes col·laterals de la guerra contra el terror, i aquesta detenció es clavarà a les seves fitxes policials.
Pensava també en els detinguts de Guantánamo i de les presons fantasma que no sabem ni on són, sovint només culpables d'haver travessat una frontera: han estat al purgatori i per tant són sospitosos, del que sigui; per exemple, de voler-se venjar de tanta humiliació, de tot el dolor que se'ls ha causat perquè un dia van decidir deixar-se barba.
Una nota final: hauria d'haver posat tantes cursives i cometes per relativitzar conceptes (com ara democràcia) que m'ho estalvio.

Katanga business

De vegades descobreixo per què encara llegeixo l'edició d'internet de Le Monde. Per practicar el francès, em deia, i també per tenir una visió una mica més àmplia d'aquesta realitat que no podem evitar que ens condicioni; i en dies com avui, per descobrir noves mirades sobre un món que m'intriga i també per saber quin seria el meu vot a les eleccions al Parlament de Brussel·les si de debò fossin europees.
Últimament es porta molt criticar els xinesos perquè inverteixen a l'Àfrica per treure'n benefici sense tenir en compte a quin règim polític donen suport d'aquesta manera ni quins drets es respecten als països on fan carreteres, i que fan carreteres per continuar espoliant un territori que, i això és el que fa gràcia, els europeus van fragmentar al seu gust i segueixen considerant en certa manera propi; un territori de desheretats als quals només queda la perspectiva d'ofegar-se a l'oceà mentre intenten travessar-lo en barcos de fortuna per arribar a qualsevol dels països de cucanya de què han sentit parlar: països on tothom té feina i aigua a casa i porta sabates. Katanga business és un documental del belga francòfon Thierry Michel que parla de tot això i de més coses i que m'agradaria veure. En aquesta adreça hi ha un comentari i alguns enllaços: http://efareviews.cineuropa.org/2009/04/katanga-business-2009.html.
Sobre el Parlament Europeu, aquesta és la meva opció encara que em fa l'efecte que quan vagi a votar no podré triar-la: http://www.piratpartiet.se/international/english.

Casualitats

Últimament he tingut sort i m'han tocat uns quants llibres interessants, com ara Le quatuor algérien de Yasmina Khadra, que de fet són quatre perquè és un volum que reuneix les quatre novel·les d'aquest escriptor (Yasmina Khadra és un pseudònim) que protagonitza el comissari Llob. Explica la vida diària a l'Algèria de fa entre deu i vint anys, amb moltes referències a la guerra d'independència i a un món que la corrupció, les màfies, l'especulació i la ignorància han anat fent desaparèixer (com aquí, però molt i molt pitjor); els casos criminals que resol el comissari són, com passa tan sovint amb la novel·la negra, el pretext per parlar de la injustícia que provoca els crims, i encara que entenc que hi hagi qui critiqui aquest home per escriure en francès i no en àrab, jo ho agraeixo perquè això em permet llegir-lo sense traduir: fa meravelles, i el sentiment que et provoca és molt paradoxal perquè descriu una situació més que lamentable amb una llengua que et fa desitjar que no acabi mai. M'ha fet venir ganes de llegir més coses seves, de llegir més àrabs (en una entrevista diu que Al-Mutanabbi és el millor poeta que ha existit al món, potser exagera però potser caldria tastar-lo) i de recuperar el Dashiell Hammett.

Llibreries

L'altre dia pensava quins són els escriptors que no m'han fallat mai i incloïa Zola a la llista, però justament ara n'estic llegint un llibre, Au Bonheur des Dames, i em sembla que se m'està fent una mica pesat. Potser, en la seva dèria de fer una nova Comèdia Humana des del punt de vista naturalista, a Zola hi ha temes que li queden més artificials, o potser és aquesta voluntat de fer una protagonista (de moment) tan pura i honrada, potser la història que li serveix d'excusa per fer les seves descripcions li va quedar fluixa... No ho sé, s'ha de veure cap a on ho porta, tot plegat; en tot cas, la descripció és com sempre detallada --diria brillant si no em vingués immediatament al cap la de Les Halles a Le ventre de Paris, sorollosa i real-- i, això sí, superencertada: retrata el moment que els botiguers es van convertir en autèntics comerciants, el naixement dels grans magatzems, els saldos, la necessitat de comprar tot de coses que no es necessiten només perquè estan bé de preu, l'explotació gairebé industrial del descobriment que la manera d'exposar les mercaderies les converteix en una temptació, les masses (de dones, esclar) a la recerca de l'oportunitat, el conflicte dels dependents, ni obrers ni senyors, i també, i això m'ha semblat molt interessant, el naixement dels petits cercles que van ser l'origen aquí a Catalunya d'una societat tan interessant com el CADCI.
Ara penso que ell mateix va quedar tan enlluernat pel nou sistema de comerç que no va ser capaç de teixir una de les històries plenes de passions i de caigudes que li solien servir per fer el retrat no només d'un lloc sinó de tot un sector --o no li va interessar fer-ho--; aquí d'història no n'hi ha gaire, només algunes pinzellades de vides, sobretot de tipus de vida que veu acabats. I com a observador és finíssim. Reflexiona el Mouret, el propietari del Bonheur des Dames: "Sa création apportait une religion nouvelle, les églises que désertait peu à peu la foi chancelante étaient remplacés par son bazar [...]. La femme venait passer chez lui les heures vides [...]." Això és del 1883.
I deia llibreries al títol perquè ara s'acosta Sant Jordi i un cop més aquest tipus de botigues s'ompliran de gent, però és igual, ara ja n'hi ha moltes que són plenes tot l'any. Potser ens en hauríem d'alegrar, si no fos que els taulells de les llibreries em fan pensar en l'exhibició enlluernadora de mercaderies dels grans magatzems. Potser és bo que els llibres s'hagin convertit en un altre objecte de consum, però cada vegada es fa més difícil trobar les lectures imprescindibles en un mar de lletres que, si són per llegir-les --que no ho són sempre--, només serveixen per oblidar un cop més la realitat.